S'inaugura la primera exposició monogràfica de producció pròpia del SAM de les Terres de l'Ebre

L'exposició, titulada Aquelles tardes... 120 anys de cine a les Terres de l'Ebre, recull el testimoni de l'impacte i de la memòria col·lectiva vinculada al cine al territori

En el marc dels objectius del Servei d'Atenció als Museus (SAM), impulsat pel Departament de Cultura i el Museu de les Terres de l'Ebre, hi figura la producció de continguts vinculats a la difusió del patrimoni i l'ampliació dels públics. En aquesta línia, des del SAM de les Terres de l'Ebre s'han produït amb anterioritat exposicions d'escultura sonora i fotografia en el marc del cicle Ebre,Art&Patrimoni en les edicions celebrades el 2014 i el 2016 respectivament. 

Al llarg del 2015 i el 2016, el SAM, a través del Museu de les Terres de l'Ebre, ha treballat per a produir aquesta exposició mongràfica sobre la memòria de les sales de cine de les Terres de l'Ebre i del que ha significat el cine per a la societat ebrenca de cada moment. L'exposició es podrà veure fins al 21 de maig al Museu de les Terres de l'Ebre i desprès itinerarà pels diferents municipis que hi participen. 

En aquesta mateixa línia, l'organització de la segona exposició d'abast territorial correrà a càrrec del Museu de Tortosa durant els exercicis 2017 i 2018.

El contingut de l'exposició

L'exposició, organitzada en dues parts, ofereix un recorregut per la història del cine a les quatre comarques ebrenques, així com una aproximació al que va suposar el cinema per a la societat de cada moment al llarg del segle XX.

 

La mostra, en una primera part, fa un recorregut històric des de les primeres projeccions cinematogràfiques al territori en barraques de fira o en teatres, cafès d'associacions, ateneus o altres fins que es creen les primeres sales destinades a acollir específicament projeccions i com aquestes es van anar expandint pel territori entre els anys 10 i 20 del segle XX, i la posterior sonorització. Durant la postguerra i fins a la dècada dels 60, el cinema serà, juntament amb el futbol i els balls, l'entreteniment preferit de la societat, especialment de la joventut, qui veurà en el cinema la possibilitat de fugir de la realitat dura i angoixant del moment. Ja a partir dels anys 60, amb la progressiva arribada de la televisió, la generalització del cotxe i l'aparició d'altres formes d'oci comença el declivi de les sales locals, el qual s'aguditza en les dècades següents, especialment a partir de la generalització de l'ús del reproductor de vídeo. És l'època en la que les pel·lícules de destape, els concerts i el teatre tornen a les sales de cinema per a garantir-ne la supervivència. Al llarg de les dècades dels 80 i els 90 van tancar gairebé la totalitat de les sales locals, a excepció d'algunes integrades en el Circuit de Cinema Escarceller.

A finals de la dècada de 1990 i els inicis dels 2000 s'obren els dos complexos de multisales del territori, els OCine de Roquetes i Amposta 11, un altre model de negoci d'exhibició cinematogràfica basada en l'àmplia oferta simultània i en els darrers avenços tècnics.

La segona part de l'exposició fa un recorregut per la història cinematogràfica, des de les primeres projeccions fins a l'actualitat, d'un total de 16 municipis concretament: Alcanar, Amposta, Corbera d'Ebre, Deltebre, la Fatarella, Flix, Freginals, la Galera, Godall, Masdenverge, Móra d'Ebre, Sant Carles de la Ràpita, Sant Jaume d'Enveja, Santa Bàrbara, Tortosa i Ulldecona. L'exposició també aplega fotografies i altres materials dels cines de Caseres, Móra la Nova, Riba-roja d'Ebre, l'Ametlla de Mar, l'Aldea o la Sénia.

Tota l'exposició compta amb un extens material gràfic i documental, a més d'objectes originals com projectors, carteleres, mobiliari, elements decoratius de les sales etc. Així mateix inclou fragments de les entrevistes realitzades a persones de diferents poblacions que al llarg de la seva vida van estar vinculades al món del cinema, cosa que li confereix a la mostra una altra dimensió i valor: el del testimoni, en primera persona, de tot un seguit de generacions per a les quals el cinema va constituir una de les principals formes d'oci al territori i una finestra a través de la qual les Terres de l'Ebre s'obrien al món i adoptaven noves modes, mentalitats i una nova cultura. 

L'exposició ha estat produïda amb el suport del Departament de Cultura i és una iniciativa del Servei d'Atenció als Museus (SAM) i Museu de les Terres de l'Ebre. A més, per al seu desenvolupament s'ha comptat amb la col·laboració dels equipaments patrimonials del territori que formen part de la xarxa del SAM. També cal destacar, que s'ha comptat amb la participació de l'Aula de Cinema de la URV en la fase de recerca, i amb més de 100 col·laboradors entre persones entrevistades, particulars i empreses que han cedit objectes, documents i imatges de les sales de cine del territori per a completar la mostra.

La xarxa de museus de les Terres de l’Ebre presenta el festival Ebre, Música & Patrimoni

Aquest festival s’alterna bianualment amb l’Ebre, Art & Patrimoni, que es va engegar l’any passat amb l’Exposició Col·lectiva d’Escultura Sonora.

Re-interpretar, re-connectar, re-llegir i re-descobrir, a través del llenguatge musical, una riquesa patrimonial i cultural que sovint el públic absorbeix des d’un únic punt de vista. Aquest és l’objectiu de la primera edició del festival “Ebre, Música & Patrimoni –programa que s’alterna bianualment amb l’Ebre, Art & Patrimoni  que es va engegar l’any passat– que la xarxa territorial de museus i equipaments patrimonials del SAM (Servei d’Atenció Museística) de les Terres de l’Ebre que encapçala el Museu de les Terres de l’Ebre i el Departament de Cultura han organitzat per als mesos de juliol, agost i setembre en diferents espais singulars del territori. Si bé l’any passat va ser el torn de l’art amb l’Exposició Col·lectiva d’Escultura Sonora, aquest any és el torn de la música en totes les seves variants i combinacions possibles.

Per aquest any, s’han preparat dotze concerts en dotze espais patrimonials singulars de les Terres de l’Ebre: des de Museus i Centres d’Interpretació a espais naturals, paisatges culturals i jaciments arqueològics, en els que es podrà gaudir de concerts únics, que van des de la música clàssica a l’experimental i de la tradicional a l’electrònica. A més, la programació inclou activitats complementàries, com visites guiades i tastos.

El tret de sortida de la primera edició d’aquest festival va tenir lloc a Amposta el passat dia 1 de juliol a les 19h amb la roda de premsa de presentació i el concert inaugural interpretat pel Duo Triangle. En aquesta primera actuació, el clarinetista Miquel Àngel Marín i el violoncel·lista Oriol Aymat van aportar la seva visió del patrimoni exposat al Museu de les Terres de l’Ebre a través de la música clàssica i experimental. A més, tancant la primera jornada, també hi va haver, al pati dels llimoners del Museu de Tortosa (22:30h), el segon concert del festival a càrrec de la formació Benjamin León Quartet, una actuació també emmarcada dintre la XXII Mostra de Jazz de Tortosa.

Les altres seus d’aquests concerts són: l’Abric 4 del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre de l’Ermita (Ulldecona), la Cota 705 de la Serra de Pàndols (Pinell de Brai), el Poblat Iber de la Moleta del Remei (Alcanar), el Museu de la Pauma (Mas de Barberans), la Plaça Espanya (La Galera), la Barraca dels Quicolis (Freginals), el Parc Arqueològic de la Carrova (Amposta), el Museu de la Mar de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita), l’Àrea d’Oliveres Mil·lenàries del Pou de les Piques (Godall) i, per últim, l’Espai Natural de les Basses de la Foia (Masdenverge).

Amb aquestes dues activitats de gran format, que s’aniran alternant cada dos anys (Ebre, Art &Patrimoni els anys parells i l’Ebre, Música & Patrimoni els anys imparells) la xarxa territorial de museus i equipaments patrimonials de les Terres de l’Ebre pretén apropar el ric Patrimoni del territori a la ciutadania des d’una perspectiva totalment nova, creant sinergies de forma totalment transversal, tant en el sentit patrimonial i artístic mitjançant la fusió de llenguatges, com en la creació de nous públics. Aquesta activitat és gratuïta i està adreçada a qualsevol amant del patrimoni i la música, gent curiosa, famílies i turistes.

El SAM de les Terres de l'Ebre prepara el festival "Ebre, Música&Patrimoni" i una exposició al voltant del cinema al territori

Aquestes dues activitats formen part de la programació de 2015 de la xarxa territorial de museus de les Terres de l’Ebre.

Els museus de la xarxa territorial del SAM de les Terres de l’Ebre han aprovat la programació de 2015, en la que destaquen dues activitats de gran format: “Ebre, Música & Patrimoni” i una exposició al voltant del cinema a les Terres de l’Ebre. A més, dins de la programació de 2015 es preveu la realització de diversos cursos de formació específics al voltant de la gestió del patrimoni cultural, i la continuació de la gestió del magatzem de materials arqueològics procedents de les intervencions dutes a terme a les 4 comarques i de projectes que intenten apropar l’oferta educativa patrimonial a les escoles i instituts del territori. Tota aquesta programació complementa a les que ja tenen els museus i equipaments patrimonials que formen part de la Xarxa Territorial de Museus del SAM (Servei d’Atenció Museística) de les Terres de l’Ebre.

L’activitat “Ebre, Música & Patrimoni” s’alterna bianualment amb l’exposició “Ebre, Art & Patrimoni”, que es va engegar l’any passat i que tenia l’escultura com a protagonista. Per aquest any, s’organitzaran durant els mesos d’estiu un conjunt de concerts que es duran a terme en espais patrimonials o singulars de les Terres de l’Ebre. El repertori musical haurà de tenir alguna vinculació amb l’espai patrimonial assignat o es tractarà, en alguns casos, de peces composades expressament per l’ocasió. Els concerts es complementaran amb activitats com visites guiades i tastos; entre moltes altres.

L’altra activitat de gran format es durà a terme entre enguany i el 2016. Es tracta d'una exposició al voltant del cinema a les Terres de l'Ebre com a fet social i històric que vol recuperar una part de la memòria dels ebrencs vinculada a les sales de cinema de les diferents localitats. En el projecte hi participa de manera activa l'Aula de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili. Al llarg del 2015 es durà a terme el guionatge de l'exposició i l'elaboració de continguts, i s’inaugurarà al llarg del primer semestre del 2016.

El Museu de les Terres de l’Ebre manté el Servei d’Atenció als Museus per a les comarques de l’Ebre

La Direcció General de Patrimoni ha renovat el contracte per un any més

L’any 2009 el Museu de les Terres de l’Ebre va rebre l’encàrrec directe del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a prestar el Servei d’Atenció als Museus (SAM) a les Terres de l’Ebre. L’elecció del Museu de les Terres de l’Ebre com a ens per prestar aquest serveis es déu al fet de ser aquest un Museu consolidat al territori, amb una expertesa i model de gestió amb resultats contrastats en l’àmbit de la gestió mancomunada d’equipaments patrimonials i acció en el territori.

La xarxa d’equipaments patrimonials als que presta servei el SAM de les Terres de l’Ebre actualment està formada pel Museu de Ceràmica Popular (Ametlla de Mar), Museu de Tortosa. Història i Arqueològic de les Terres de l’Ebre (Tortosa), Museu de la Pauma (Mas de Barberans), COMEBE (Corbera d’Ebre), Centre d’Interpretació de la Terrissa de la Galera (La Galera), Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre Abrics de l’Ermita (Ulldecona) i Centre d’Interpretació del Ferrocarril de Móra (Móra d’Ebre), a més del propi Museu de les Terres de l’Ebre (Amposta).

L’acció del SAM al territori s’estructura en dos eixos principals. D’una banda treballs tècnics encarats als equipaments que es concreten en assessoraments i suports diversos per a la gestió dels equipaments, documentació i conservació de col·leccions, estàndards del Registre de Museu, etc així com cursos i seminaris de formació per als tècnics d’aquests equipaments. A més, des d’aquesta plataforma la xarxa d’equipaments que hi participa desenvolupen projectes conjunts que han de permetre ampliar l’abast de les accions dels mateixos en el territori i fidelitzar alguns sectors del públic, com per exemple els escolars i els turístics.

De l’altra banda, des del 2013 la xarxa territorial del SAM impulsa activitats públiques conjuntes, com exposicions itinerants al voltant de temàtiques transversals i comunes al territori; i l’activitat conjunta bianual Ebre, Art&Patrimoni i Ebre, Música i Patrimoni, la qual complementa la oferta estival dels museus i equipaments patrimonials integrants.

Entre les funcions previstes per als SAMs en el marc de la legislació museística també figura el dipòsit dels materials arqueològics de les Terres de l’Ebre i el dipòsit d’urgència de béns mobles, a més de prestar suport al Departament de Cultura en accions i programes que aquest promogui.

El Comebe, el què és i el què no és

El Centre d'Interpretació 115 dies, a Corbera d’Ebre, és un dels espais que faciliten als visitants la interpretació i coneixement del que fou la batalla de l’Ebre. Foto: Comebe

Potser, quan va començar esta aventura del bloc Patrimonis de l’Ebre, este hauria d’haver estat lo primer article. Possiblement mos hauríem estalviat més d’una polèmica innecessària i no sempre constructiva. Diuen, però, que més val tard que mai.
Provaré, doncs, de resumir què és el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe), amb l’única voluntat d’aclarir dubtes i dissipar malentesos. Avanço que alguns, potser, trobaran que la nostra funció està molt lluny d’allò que creuen que hauríem de fer. És possible, però som el que som, i no pas allò que alguns voldríem que fóssem.

El Comebe és un consorci públic, integrat per diverses administracions. En concret, en formen part dotze ajuntaments (nou de la Terra Alta i tres de la Ribera d’Ebre), un Consell Comarcal, el de la Terra Alta, i la Generalitat de Catalunya a través, avui per avui, del Departament de Governació. La Generalitat és, doncs, un membre més. El més important, sens dubte, però no l’únic. El Comebe, doncs, no és pas la Generalitat. Cal aclarir este punt, font d’alguns equívocs, per poder entendre dos realitats. Primera, afortunadament,  les polítiques de memòria del Govern de Catalunya van molt més enllà del Comebe. Segona, el Comebe no és, en cap cas, el braç executor de totes les polítiques de memòria del Govern.

Què és el què fem des del Comebe?
Aclarit este punt, anem a pams. El Comebe té per objectiu recuperar i posar en valor el patrimoni i la memòria de la batalla de l’Ebre. Ho està fent a través dels seus centres d’interpretació, pensats i executats per facilitar a tothom que els visite, les eines i els continguts necessaris per interpretar què va passar en aquella batalla i què va significar per als que la van viure i patir.

També ho fa a través dels vint espais històrics recuperats, que permeten al visitant calsigar alguns dels escenaris d’aquells tràgics dies. Certament, són una petita mostra de l’ingent conjunt patrimonial que es conserva al llarg del territori on es va lliurar la batalla. De fet, al nostre inventari hi consten més de dos-cents espais, amb tota mena d’estructures i vestigis derivats de l’activitat bèl·lica de la batalla.

Vetllar per la seua conservació, la de tots, els recuperats i els que no ho estan, i evitar la seua destrucció, és també una de les tasques que el Comebe té encomanades. Conservació que, quan és possible, ha d’anar acompanyada de l’estudi i anàlisi d’estos complexos patrimonials, així com d’intervencions per a la seua restauració.

Esta és la principal tasca del Comebe en l’àmbit de la recuperació i conservació del patrimoni. Potser alguns creuran que és poca cosa, o que és insuficient, però és la que és.
A la tasca de recuperació patrimonial, cal sumar-hi la seua gestió. Gestió que té com eix vertebrador la seua socialització, és a dir, difondre la seua existència i garantir que es troba a disposició de tothom que hi vulga accedir. Des de l’obertura al públic dels primers espais, la primavera de 2005, han passat per algun d’estos actius que gestionem prop de 76.000 persones, de les quals més de 16.000 eren estudiants. Complim, doncs, amb l’objectiu de facilitar el coneixement i interpretació del que fou i va significar la batalla de l’Ebre. No pas des d’una perspectiva bèl·lica, si no des del punt de vista humà, del sotrac que va provocar en les vides dels milers de protagonistes anònims que es van veure arrossegats per aquella batalla.

Estes són les tasques que duem a terme des del Comebe: identificar, posar en valor, conservar i difondre el patrimoni material i immaterial de la batalla de l’Ebre. Tasques que coincideixen plenament amb els objectius fundacionals del Comebe, definits l’any 2001.

El camp de la memòria històrica, incursions puntuals

Participants en l’Homenatge als soldats morts i desapareguts a la Batalla de l’Ebre del passat octubre, organitzat per la Subdirecció General de Memòria i Pau a l’espai del Memorial de Camposines. Foto: Comebe

obrim, doncs, un petit espectre de l’ampli ventall d’assumptes i matèries que formen part del dens i complex concepte de la memòria històrica i la seua recuperació.

És cert que, en algun període, hem fet incursions en altres àmbits. Com a ens públic, vam ser pioners en algunes accions que, dissortadament, mos hem vist obligats a abandonar per manca de recursos, tant humans com materials i econòmics. Este és el cas de l’Oficina de Desapareguts de Guerra, pionera a l’Estat espanyol, que vam crear l’any 2002. Fins al 2008 vam atendre prop d’un miler de denúncies d’arreu de l’Estat, i vam endegar línies de recerca per donar-hi resposta. Era una tasca ingent, que requeria de recursos dels que no disposàvem. Tot i així, es va fer fins que la Generalitat va crear un organisme homònim, amb la dotació de recursos necessària per fer-hi front. Aleshores van traslladar tot el que teníem a qui podia atorgar un millor servei i, el que és més important, millors resultats a tots aquells que cercaven un familiar desaparegut en un front de guerra.

També vam ser pioners en la creació d’un espai públic, el Memorial de Camposines, per acollir les despulles dels combatents que existeixen disperses pel territori. S’inaugurà el 2005, quan encara no hi havia cap llei sobre fosses comunes, ni res que s’hi assemblés. La llei, de 2007, la va aprovar el Parlament, atorgant tota la potestat legal en esta matèria al Govern. El Comebe, doncs, no en té cap, com tampoc no en té en matèria d’exhumacions, identificacions o qualsevol altre aspecte relacionat amb els desapareguts o les fosses comunes de la Guerra Civil. Mos limitem, com ja apuntava en l’anterior post, a custodiar les restes que es dipositen al Memorial de Camposines, res més.

Esta és, doncs, la nostra realitat. Més que suficient en el marc dels recursos humans i econòmics que disposem. Lamento si això decep les expectatives d’alguns, però això és el què, avui per avui, és el Comebe, i no pas una altra cosa.

David Tormo Benavent
Coordinador Tècnic del Comebe

'Los col·loquis': un clàssic recuperat i en plena projecció

La traducció a l’anglès de 'Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa', de Cristòfol Despuig, per Henry Ettinghausen

Els Reials Col·legis de Tortosa. Foto: Òscar Lanau

A dia d’avui podem, sense embuts ni empatxos, catalogar Los col·loquis de Despuig com un clàssic de la literatura catalana. I gairebé ho són des del moment en què foren escrits, ja que com a text paradigmàtic de la prosa renaixentista i mostra fefaent que la literatura del Principat havia assimilat la modernitat del moment: la renovació en l'ensenyament del llatí, l'interès i la recuperació del llegat clàssic i, en definitiva, un nou cànon de lectures i tota una nova cosmovisió que hi anava aparellada. A l’efecte, és ben significatiu també que Despuig s’expressés per mitjà d’un dels gèneres favorits de l’antiguitat clàssica, el diàleg. Los col·loquis són, amb tot, un clàssic sui generis, sagnat, suat i plorat, perquè l’obra de Despuig, redactada el 1557, no fou publicada fins al 1877 i va tenir una difusió restringida a l’àmbit estrictament local o, com a molt, fou coneguda en cenacles erudits de Barcelona i València. I encara. No és, per tant, un d’aquells textos rellegits i reinterpretats per generacions successives que acaben formant part del solatge cultural d’una societat.

El llarg camí cap a la redempció, podríem dir, comença amb l’edició del 1877 del jesuïta Fidel Fita. Es basa en un manuscrit, avui perdut, que pertanyia a la família Salvador, de Tortosa. Amb tota la lloança que mereix pel mer fet de ser pioner en exhumar el text, este fou un treball voluntariós però amb mancances evidents. Haurem d’esperar fins al 1981, quan Eulàlia Duran edità el Ms. B-20 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, per tenir-ne una edició digna, acompanyada d’un estudi solvent –d’acord amb l’estat de les investigacions en aquell moment.

Nous estudis sobre la vida i obra de Despuig, així com el progressiu coneixement del context sociocultural de la ciutat de Tortosa reclamaven una revisió del text, que vam emprendre juntament amb Josep Solervicens, reconegut especialista en l'àmbit europeu en el diàleg renaixentista, concretada en l’edició de Publicacions de l’Abadia de Montserrat de 2011. Esta és una edició crítica, l’objectiu de la qual fou, en primer lloc, netejar, restituir i fixar el text, a fi d’apropar-nos una mica més a l’arquetip perdut de Despuig. Això s’aconsegueix –d’això es tracta una edició crítica– confrontant i acarant els diversos testimonis conservats. Vam treballar amb cinc testimonis, alguns dels quals molt més propers temporalment a Despuig que no pas els utilitzats en les edicions anteriors, i com es podia esperar, amb lectures molt més genuïnes.

Tornem a la qüestió del principi, és a dir, la conveniència d’incloure Los col·loquis al cànon de clàssics catalans. A l’efecte, cal considerar que Despuig no és un historiador localista, sinó que ens ofereix una visió lúcida i determinada sobre una diversitat de temes d’interès universal: la riquesa de l'Església, el poder temporal del papat, la validesa dels miracles i relíquies, en l'àmbit espiritual; l'encaix de Catalunya dins Espanya i la licitud del poble per rebel·lar-se contra els tirans, en l'àmbit polític, o l'ús del castellà a Catalunya i València són assumptes d’actualitat, debatuts a la nostra societat. Tot plegat, Los col·loquis han esdevingut un text referencial per al coneixement d’una època i, com a tal, són llegits i analitzats per historiadors, sociolingüistes, filòlegs, estudiosos del fet religiós, etc.

Este pas, d’història local a obra que aporta consideracions de caràcter universal, es veu ara il·luminat i projectat amb la magnífica traducció a l’anglès de Henry Ettinghausen, professor emèrit de la Universitat de Southampton i amable veí de la Pera (Baix Empordà). Ettinghausen reuneix amb escreix tots els requisits que demana una empresa d’esta envergadura gràcies al seu bagatge com a hispanista i catalanòfil, que li dóna un coneixement profund sobre la literatura i la societat catalana moderna. La seua és una traducció amb vocació divulgativa, que vol atansar l’obra al lector anglès contemporani; així, desestima l’opció de crear un pastitx, intentant trasplantar l’antic dictat de Despuig al Tudor English, sinó presentar un discurs entenedor, mitjançant un idioma actual, fluid i amb nervi. Tot plegat, es tracta d’atreure un tipus de lector no necessàriament iniciat en els detalls de la política i la societat hispànica del moment, i obrir-li una finestra que l’engresqui. La traducció, publicada en conjunt per les editorials Barcino i Tàmesis, s’inscriu en el programa de l’Institut Ramon Llull per la difusió internacional de la llengua i cultura catalanes. Després de l’edició de clàssics medievals com ara Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis o Bernat Metge, entre d'altres, Los col·loquis són el primer text de la literatura catalana moderna que rebrà esta distinció. Justícia poètica, finalment, que restitueix el text al lloc que mereix dins la república de les lletres.

Enric Querol Coll

El patrimoni terrisser de la Galera

Elaboració d'una peça de terrissa a la manera ancestral. Foto: Cedida

La Galera és un poble amb una tradició terrissera, documentada d’una manera clara des del segle XVIII fins a l’actualitat, amb un moment determinat d’esplendor amb cinc o sis obradors en actiu. Els terrissers de la Galera durant molt de temps van proveir els seus vilatans i habitants de la contrada de tot allò que els era del tot necessari per a la vida quotidiana: el cànter per anar a buscar l’aigua a la font, la marraixa per a beure a casa, els cadups per a les sènies, el setrill per a transportar l’oli al camp quan anaven a plegar les olives a l’hivern i es quedaven a les casetes de camp, la ribelleta per a menjar, el cau de conill o conillera perquè la conilla hi cries a l'interior, els tubs per al desguàs de l’aigua de les cases, el cànter de carreter o cantimplora per portar l’aigua al carro, el cànter de gal per beure aigua mentre es feien les feines al camp, etc.

Arriba un moment, però, que tots estos atuells deixen de ser útils i necessaris (sobretot a partir de 1960) i es converteixen en peces destinades a col·leccionistes o a la decoració. És el moment de decadència per a la terrissa de la Galera, també per a la d’altres indrets de Catalunya i de l’Estat espanyol.

La vigència d’esta tradició artesana terrissera està avui en mans d’una única terrisseria en actiu a la Galera i a la comarca del Montsià (hereva directa d’una nissaga de terrissers, canterers a la Galera i a les Terres de l’Ebre, que estan treballant al municipi d’una manera ininterrompuda  del segle XVIII) que continua elaborant pràcticament totes les mateixes peces que feien els seus avantpassats, tot i que per poder seguir endavant i no aturar-se han hagut d’afegir un seguit d’atuells adaptats als nous temps, als nous gustos i a les noves necessitats, quelcom força difícil i complex en els temps en què els ha tocat viure ja que allò que és última moda avui d’aquí poc ja s’ha quedat obsolet. 

Actualment vivim en un món competitiu, canviant, on tot va molt de pressa, massa de pressa diria jo, i on sembla que sempre s’ha de ser el primer i mai quedar-se al darrere. En este context, sembla que no hi haja lloc per a l’artesania, ja que implica molta dedicació i molt de temps per aconseguir una obra ben acabada i perfecta i avui en dia sembla que no ens ho podem permetre. La societat actual es decanta per les noves tecnologies i per la immediatesa.

Podem afirmar que corren mals temps per als artesans, per la percepció de la societat en general i perquè molt sovint aquells que haurien de vetllar per l’artesania es confonen i posen dins del mateix sac a un artesà que ho és perquè ja ho ha estat el seu pare, el seu avi, el seu besavi, etc. i ha après l’ofici al seu costat des de ben petit, amb un de nova fornada que elabora unes peces de qualitat i on el disseny és el que impera.

No vull de cap manera menysprear la labor d’estos nous artesans. Únicament vull reivindicar la tasca portada a terme per artesans per herència, ja que per un costat la tècnica que aprenen al costat dels seus antecessors és excel·lent i única, i, per un altre costat, són els transmissors d’un llegat cultural, històric  i d’un seguit de valors humans, que massa vegades oblidem, importantíssims, que cal preservar, conservar i difondre.

Càntir de terrissa elaborat a la Galera. Foto: Cedida

Els terrissers de la Galera, de moment, i, fins que s’esgoten o fins que la conjuntura econòmica els ho permeta, en ple segle XXI, i convivint amb les noves tecnologies, continuen elaborant peces per alguns tan anacròniques com els cànters, ara més esvelts que mai (la qüestió estètica està per damunt de la funcionalitat), majestuosos, bells, austers i elegants alhora, plens de missatges per desxifrar amb una informació implícita, un saber fer i els substrats d’una cultura que ha desaparegut i que no tornarà però que cal preservar i transmetre generació rere generació per retrobar els orígens més llunyans i saber d’on venim i cap on anem, això últim sovint se’ns oblida i cal no perdre-ho de vista, perquè qui perd els orígens perd la identitat.

Esta actuació pot semblar una mica romàntica ja que si quelcom no s’usa o no serveix, quin sentit té mantenir-se? Però són tossuts i obstinats i no es resignen a deixar de transmetre este llegat cultural i històric que els han transmès des de fa tres-cents anys. És com una missió molt i molt important que se’ls ha encarregat i cal complir.

El patrimoni terrisser de la Galera el conformen les peces que continuen elaborant els terrissers, la transmissió dels coneixements tècnics de l’ofici, els valors humans (paciència, respecte, tolerància, etc.) que implica una feina artesana on el temps invertit no compta i només compta l’excel·lència, el vocabulari emprat en l’ofici, el respecte total i absolut al medi natural que ofereix la matèria primera, l’argila, per poder elaborar les diferents peces, els antics terrissers i els actuals, els seus coneixements, els seus records, les seues savieses i sobretot el tarannà i una manera de ser i fer que porta implícit un ofici.

Este patrimoni ha generat realitats culturals lligades a ell: Terracota, Centre d’Interpretació de la Terrissa de la Galera i la Fira de la Terrissa, que té lloc per l’1 de maig. Des del Museu Terracota, tot l’any, ens esforcem per donar a conèixer este preat patrimoni terrisser. La fira ha posat el nostre petit municipi al mapa a l’hora que és una mostra única a les Terres de l’Ebre i a la demarcació de Tarragona i això la converteix en quelcom singular.
Cal, però, no confondre el patrimoni terrisser amb estes dues realitats culturals sorgides posteriorment conseqüència d’esta tradició terrissera que calia dignificar.

Moltes vegades cal ressaltar i recordar la feina ben feta i continuada dels canterers de la Galera que ha permès la perdurabilitat de l’ofici al llarg de tres-cents anys i que conforma, com dèiem, el patrimoni terrisser de la Galera,  ja que en aquest món convuls que ens ha tocat viure sovint s’oblida  i es confonen les realitats culturals generades amb el mateix patrimoni i s’han de diferenciar.

Esperem i desitgem la perdurabilitat de la terrissa i els terrissers de la Galera, però si no és així, des de Terracota, Centre d’Interpretació de la Terrissa de la Galera, i com estem fent des de fa 10 anys, difondrem, conservarem, preservarem i posarem en valor el patrimoni terrisser de la Galera, un gran repte i una enorme responsabilitat, però ja sabem molt bé tots els que treballem amb la cultura i per la cultura que els reptes que ens plantegem no són gens fàcils i que impliquen un treball sense mesura però que paga la pena. 

Olga Ralda Bas 

Els ponts giratoris, un patrimoni ferroviari desconegut i oblidat

Moment en que la grua de 250 Tm aixeca l'estructura movil del pont giratori de Granada (Maig 2008). Foto: Cedida

Els ponts giratoris són un element estretament lligat a la història del ferrocarril i concretament a les locomotores de vapor. Es varen inventar per a donar solució al problema d’invertir el sentit de la marxa a les primitives locomotores de vapor al final dels seus itineraris i, tot i que la seua implantació es produix a Europa a final del segle XIX, en la majoria de països desenvolupats ferroviariament són encara elements d’utilitat. Encara que avui no són usats per a la seua finalitat originària sí que ho són per una segona funció, poder distribuir les locomotores a les diferents vies en un dipòsit de locomotores. En el nostre país desgraciadament la manca de visió de les companyies ferroviàries, així com la poca cultura en la preservació d’elements patrimonials relacionats amb el ferrocarril, han fet que  pràcticament hagen desaparegut per complert, quedant avui només 4 exemplars dels més de 100 que varen existir, només dos dels quals es troben preservats, un al Centre d’Interpretació del Ferrocarril de Móra la Nova i l’altre al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.

Així doncs, definiríem el terme pont giratori en termes ferroviaris com a una estructura del tipus biga que sustenta una via ferroviària  capaç de girar sobre un eix situat al centre i que permet realitzar un gir de la mateixa de 360º de la pròpia estructura i del vehicle ferroviari que s’haja pogut situar rodant sobre unes vies fixes d’accès al propi pont.

Tipus de ponts 
Els ponts es classifiquen segons el sistema i la pròpia estructura que permeten realitzar el gir, i ho fan de la manera següent:

Tasques de desmuntatge del pont de Villarcayo,
actualment les peces han estat robades (Maig 2007). Foto: Cedida

Les plaques giratòries acostumen a estar formades per un gran plat o placa giratòria que ocupa tota la superfície de la circumferència que descriu la trajectòria de l'element de gir, que en este cas no es tracta d’un element biga sinó que és la totalitat de la placa. La placa acostuma a ser  metàl·lica i té ancorats a la mateixa 2 o 4 rails formant una via ferroviària que creua la placa passant per l'eix o bé per dos vies que es creuen formant un angle de 90º també a centre de l’eix de gir. En el centre disposaven d’un eix que permetia el gir i sota de la pròpia placa, d’un seguit de rodetes que rodaven sobre uns carrils plans circulars situats a la base del fossat on se situava la placa i aconseguien repartir el pes uniformement. 

De longituds que anaven des dels 4 fins als 9 metres de diàmetre, acostumaven a servir per fer girar vagons de mercaderies o petites locomotores i l'accionament era manual amb  l’ús de la força humana en empènyer el vehicle ferroviari situat sobre la placa.

Tot i que al territori no se’n varen utilitzar, a països on són freqüents les nevades com ara Suïssa es varen construir plaques giratòries de fins a 23 m de diàmetre per poder girar les grans locomotores, ja que l’ús de ponts per a  esta funció no era l’idoni en disposar de fossats oberts que quan quedaven coberts de neu n’impedien el gir.
A l’actualitat a Catalunya no se’n conserva cap d’operativa ni de preservada.

Feines de buidat de les 2000 tones de runa del fossat
del pont de Mórala Nova (Juliol de 2009) Foto: Cedida

Els ponts giratoris es caracteritzen per disposar d’un fossat circular amb una fondària que oscil·la entre els 1,4 i els 3 m construït a l'inici per fàbrica de pedra bé fos maçoneria o silleria i en èpoques més tardades amb formigó, on se situa un carril circular perimetral i un eix de fosa que s’ancora al centre geomètric del fossat.

L’element mòbil el constitueix el pont en sí, que acostuma a estar format per dues bigues metàl·liques de cantell variable (als extrems menys cantell i al centre cantell màxim) unides entre sí per riostres també metàl·liques i que a l'extrem superior s’hi ancoren 2 carrils formant la via ferroviària. Al centre del pont i entre ambdues bigues s’hi troba un cilindre cònic regulable en alçada, que té la missió de guiar el pont sobre l’eix fix del fossat i també la de suportar el pes del propi pont i de la locomotora que puga situar-se sobre del mateix.  Així doncs, estructuralment el pont es comporta com una biga unirecolzada  en el seu eix  i és per este motiu que l'accionament era a l'inici manual, ja que la força humana exercida en un dels extrems permetia, gràcies al moment de gir efectuat (llei de la palanca), que unes poques persones poguessen girar pesos totals de quasi 300 tones inclòs el propi pont i la locomotora que s'hi situava.

Per tal que el pont no es desequilibrés amb l’entrada d’un vehicle ferroviari (en rodar per sobre la càrrega del vehicle variava de posició i calia centrar-la a l'eix del pont per tal de poder girar-lo), els ponts disposen de 4 rodes situades 2 a cada un dels extrems i que tenen per missió estabilitzar el pont en entrar els vehicles o bé absorbir els lleugers desequilibris que no permeten que tota la càrrega es recolzi a l'eix.

De longituds que anaven dels 10 als 23 m de diàmetre servien per girar vehicles ferroviaris de longituds inferiors o iguals a la del pont i la seua principal utilització era en estacions terme o bifurcacions per poder invertir el sentit de marxa de les locomotores o en dipòsits de locomotores per tal de poder situar-les en un conjunt de vies radials amb origen al propi pont i que, bé cobertes per un edifici anomenat Rotonda o bé descobertes, servien per estacionar i realitzar les tasques de manteniment de les locomotores. Varen ser concebuts per permetre el gir sense cap més energia que la força humana, si bé la construcció de locomotores més pesants i la generalització de l’electricitat com a força electromotriu motivà que la major part dels més grans fossin dotats de motors elèctrics per tal substituir la força humana en el gir de les locomotores. 

Els ponts placa es caracteritzen per ser una combinació de les dues solucions anteriors.

Colocació a Móra la Nova del pont restaurat provinent
de Granada (Març de 2010) Foto: Cedida

Encara que com a element de gir s’assembla més al pont giratori, ja que també disposa d’un fossat encara que acostuma a tenir menys profunditat que el del pont giratori, entre 1 i 2 m amb un eix central de fosa i un carril circular. L’element mòbil està compost també per dues bigues però en este cas són de cantell continu, que varia dels 90 cm a 1, 2 m  i també disposen de cilindre central i 4 rodes perimetrals.  El fet que el cantell siga igual fa que la biga quan entra en càrrega es deforme i recolze el pes en 3 punts diferents (eix central  i ambdós extrems). D’esta manera s’aconseguia realitzar una estructura més econòmica que el cas anterior, però que ja no és possible de girar-la només amb la força humana i necessàriament havien de tenir un motor elèctric o algun altre sistema de propulsió mecànic.

Les longituds anaven des dels 25 m fins als 32 m de diàmetre, essent estos darrers els ponts més llargs de la península Ibèrica utilitzats en algunes de les estacions del ferrocarril central d’Aragó per poder girar les immenses locomotores del tipus Garrat.

La seua funció era poder girar locomotores de vapor de gran mida i varen ser construïts entre els anys 30 i els anys 50 del segle passat. A Catalunya l’últim exemplar fou desballestat l’any 2006 a l’estació de la Pobla de Segur per l’Ajuntament, tot hi haver-ne estat sol·licitada la preservació per l’Associació per a la Preservació del Patrimoni Ferroviari Industrial. 

El pont de Móra la Nova  
Dins del projecte museístic del Centre d’Interpretació del Ferrocarril de Móra la Nova hi havia l’objectiu de recuperar el pont giratori del dipòsit de Móra la Nova, que havia estat desballestat l’any 1983. Així fou com l’entitat impulsora d’este projecte l’APPFI va començar a buscar ponts del mateix diàmetre que l’original, 23 metres, doncs es pretenia conservar i restaurar el fossat original que en aquell moment (any 2003) es trobava ple de 2.000 tones de runa i brossa.  A Catalunya només en quedaven dos, l’un a Sant Vicens de Castellet i l’altre a la Pobla de Segur i foren sol·licitats als respectius ajuntaments obtenint en ambdós casos respostes negatives. Avui el pont de Sant Vicens segueix abandonat i el de la Pobla va ser desballestat per l'Ajuntament 2 anys després. APPFI llavors amplià la cerca la resta de l’Estat espanyol i així es trobaren i sol·licitaren els ponts de les poblacions de Canfranc (Osca) i Torralba del Moral (Sòria)  i van obtenir també respostes negatives. No fou així amb el cas del Pont de Villarcayo (Burgos) en què inicialment ADIF en va consentir la cessió el 2006, però que un cop iniciats els treballs de desmuntatge per voluntaris d’APPFI  i gràcies a les pressions rebudes per part d’aquell consistori ADIF no només es va desdir sinó que també va denunciar l’entitat moranovenca per intent de robatori, on es va demanar 2 anys de presó al president i 43.000 d’indemnització. L’entitat per sort, va ser absolta dels càrrecs en judici realitzat a Burgos l’any 2013. 

Paradoxalment mentre ADIF denunciava APPFI, va vendre un altre pont que es trobava  a la població de Granada  i que fou desmuntat i transportat l’any 2008 en una operació pionera al país. El pont mesurava 23 m de llarg i feia 63 tones.  Un cop arribat a Móra la Nova, els voluntaris de l’entitat juntament amb el Taller d’Ocupació de Superestructura Ferroviària (Impulsat per la pròpia APPFI) varen  procedir al buidat del fossat i a la reconstrucció total dels elements, i el pont va ser novament reinstal·lat el dia 3 de març  de 2010 i inaugurat el mes de maig següent. Amb esta fita, APPFI ha aconseguit col·locar un pont giratori 60 anys després, sense cap aportació de pública de diners, només amb l’esforç dels seus membres, sent la primera vegada a Espanya que es reinstal·la un pont giratori operatiu, amb l’objectiu de dignificar este patrimoni oblidat per a les generacions futures.

Pont original de 23 metres del dipòsit de Móra la Nova (Juny de 1971). Foto: Cedida

 Jordi Sasplugas
President APPFI

La finestra al món de 'Ports i mans'

Ametler florit Mas de Barberans. Foto: Tim Jonhson.

El 5 d’agost d'enguany va tenir lloc la inauguració de l’exposició Ports i mans al CDR – Museu de la Pauma, de Mas de Barberans. La proposta s’estructura en set àmbits on s’expressen les creacions artístiques de l’artista anglès, Tim Johnson, i la cistellera catalana, Mònica Guilera. El resultat es pot comprovar a la mateixa sala, una perfecta simbiosi entre dos grans professionals que han estat col·laborant durant un any de residència artística. La matèria primera de les obres s’ha extret de l’entorn natural més proper, la Plana (una amplíssima extensió de territori de cultiu) i del Parc Natural dels Ports. Tiges de sarga, fustes d’olivera, flors de sempreviva, i moltes d’altres plantes i flors que conviuen, s’equilibren i es mantenen atemporals a la sala del museu.

Ports i mans és el resultat de l’exploració, la reflexió i el descobriment de l’entorn des d’un punt de vista molt personal. Quan hom comença a visurar les primeres peces de l’exposició s’adona que les obres experimenten girs lliures per sobre de la tradició i dels cànons més decimonònics. Aspectes tan sensibles com les tonalitats de les fibres, les formes i les olors prenen especial rellevància per sobre dels usos de les peces. La voluntat decorativa i d’innovació en els treballs es reafirma al llarg de tot el recorregut.

Per acompanyar esta experiència, el Museu de la Pauma ha creat el projecte virtual de l’exposició. La voluntat del web és mantenir el llegat de Ports i mans adaptat, a través d’imatges i multimèdia, més enllà del calendari establert pel museu. I d’esta forma garantir la perdurabilitat de l’experiència en el temps.

Hom podria pensar que tanmateix hauria estat igual plantejar la publicació d’un catàleg. Si bé podria haver estat així, en este cas, i valorant els requeriments propis del projecte, es va concloure que calia anar més enllà de la idea d’un mer repositori o compendi de documentació. Actualment, els mitjans digitals ofereixen la possibilitat de crear productes a mida de les nostres necessitats. I, sobretot, en este cas calia garantir que els usuaris poguessin gaudir de l’experiència museal sense renunciar a l’atmosfera i l’esperit generats per l’exposició física.

Exposició 'Ports i mans'. Vista parcial. Foto: Tim Jonhson.

La versió digital de Ports i mans entronca clarament amb la voluntat del museu per projectar-se més enllà de l’oferta exclusiva per al territori, cap a un àmbit més global. Per això, el medi digital és, sense cap dubte, un excel·lent transmissor capaç de generar línies de coneixement amb repercussió a major escala. En este cas, una població com Mas de Barberans pot arribar a generar sinergies amb altres museus o associacions interessades amb les fibres naturals. I, fins i tot, anant un pas més enllà del treball artístic, també es poden fomentar interessos sobre la biodiversitat del territori.

Exposició Ports i Mans. Detall de peça. Foto: Tim Jonhson.

Per visitar la web: http://www.portsimans.cat/

Laia Aleixendri Garcia
Responsable del projecte web Ports i Mans