El Comebe, el què és i el què no és

El Centre d'Interpretació 115 dies, a Corbera d’Ebre, és un dels espais que faciliten als visitants la interpretació i coneixement del que fou la batalla de l’Ebre. Foto: Comebe

Potser, quan va començar esta aventura del bloc Patrimonis de l’Ebre, este hauria d’haver estat lo primer article. Possiblement mos hauríem estalviat més d’una polèmica innecessària i no sempre constructiva. Diuen, però, que més val tard que mai.
Provaré, doncs, de resumir què és el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe), amb l’única voluntat d’aclarir dubtes i dissipar malentesos. Avanço que alguns, potser, trobaran que la nostra funció està molt lluny d’allò que creuen que hauríem de fer. És possible, però som el que som, i no pas allò que alguns voldríem que fóssem.

El Comebe és un consorci públic, integrat per diverses administracions. En concret, en formen part dotze ajuntaments (nou de la Terra Alta i tres de la Ribera d’Ebre), un Consell Comarcal, el de la Terra Alta, i la Generalitat de Catalunya a través, avui per avui, del Departament de Governació. La Generalitat és, doncs, un membre més. El més important, sens dubte, però no l’únic. El Comebe, doncs, no és pas la Generalitat. Cal aclarir este punt, font d’alguns equívocs, per poder entendre dos realitats. Primera, afortunadament,  les polítiques de memòria del Govern de Catalunya van molt més enllà del Comebe. Segona, el Comebe no és, en cap cas, el braç executor de totes les polítiques de memòria del Govern.

Què és el què fem des del Comebe?
Aclarit este punt, anem a pams. El Comebe té per objectiu recuperar i posar en valor el patrimoni i la memòria de la batalla de l’Ebre. Ho està fent a través dels seus centres d’interpretació, pensats i executats per facilitar a tothom que els visite, les eines i els continguts necessaris per interpretar què va passar en aquella batalla i què va significar per als que la van viure i patir.

També ho fa a través dels vint espais històrics recuperats, que permeten al visitant calsigar alguns dels escenaris d’aquells tràgics dies. Certament, són una petita mostra de l’ingent conjunt patrimonial que es conserva al llarg del territori on es va lliurar la batalla. De fet, al nostre inventari hi consten més de dos-cents espais, amb tota mena d’estructures i vestigis derivats de l’activitat bèl·lica de la batalla.

Vetllar per la seua conservació, la de tots, els recuperats i els que no ho estan, i evitar la seua destrucció, és també una de les tasques que el Comebe té encomanades. Conservació que, quan és possible, ha d’anar acompanyada de l’estudi i anàlisi d’estos complexos patrimonials, així com d’intervencions per a la seua restauració.

Esta és la principal tasca del Comebe en l’àmbit de la recuperació i conservació del patrimoni. Potser alguns creuran que és poca cosa, o que és insuficient, però és la que és.
A la tasca de recuperació patrimonial, cal sumar-hi la seua gestió. Gestió que té com eix vertebrador la seua socialització, és a dir, difondre la seua existència i garantir que es troba a disposició de tothom que hi vulga accedir. Des de l’obertura al públic dels primers espais, la primavera de 2005, han passat per algun d’estos actius que gestionem prop de 76.000 persones, de les quals més de 16.000 eren estudiants. Complim, doncs, amb l’objectiu de facilitar el coneixement i interpretació del que fou i va significar la batalla de l’Ebre. No pas des d’una perspectiva bèl·lica, si no des del punt de vista humà, del sotrac que va provocar en les vides dels milers de protagonistes anònims que es van veure arrossegats per aquella batalla.

Estes són les tasques que duem a terme des del Comebe: identificar, posar en valor, conservar i difondre el patrimoni material i immaterial de la batalla de l’Ebre. Tasques que coincideixen plenament amb els objectius fundacionals del Comebe, definits l’any 2001.

El camp de la memòria històrica, incursions puntuals

Participants en l’Homenatge als soldats morts i desapareguts a la Batalla de l’Ebre del passat octubre, organitzat per la Subdirecció General de Memòria i Pau a l’espai del Memorial de Camposines. Foto: Comebe

obrim, doncs, un petit espectre de l’ampli ventall d’assumptes i matèries que formen part del dens i complex concepte de la memòria històrica i la seua recuperació.

És cert que, en algun període, hem fet incursions en altres àmbits. Com a ens públic, vam ser pioners en algunes accions que, dissortadament, mos hem vist obligats a abandonar per manca de recursos, tant humans com materials i econòmics. Este és el cas de l’Oficina de Desapareguts de Guerra, pionera a l’Estat espanyol, que vam crear l’any 2002. Fins al 2008 vam atendre prop d’un miler de denúncies d’arreu de l’Estat, i vam endegar línies de recerca per donar-hi resposta. Era una tasca ingent, que requeria de recursos dels que no disposàvem. Tot i així, es va fer fins que la Generalitat va crear un organisme homònim, amb la dotació de recursos necessària per fer-hi front. Aleshores van traslladar tot el que teníem a qui podia atorgar un millor servei i, el que és més important, millors resultats a tots aquells que cercaven un familiar desaparegut en un front de guerra.

També vam ser pioners en la creació d’un espai públic, el Memorial de Camposines, per acollir les despulles dels combatents que existeixen disperses pel territori. S’inaugurà el 2005, quan encara no hi havia cap llei sobre fosses comunes, ni res que s’hi assemblés. La llei, de 2007, la va aprovar el Parlament, atorgant tota la potestat legal en esta matèria al Govern. El Comebe, doncs, no en té cap, com tampoc no en té en matèria d’exhumacions, identificacions o qualsevol altre aspecte relacionat amb els desapareguts o les fosses comunes de la Guerra Civil. Mos limitem, com ja apuntava en l’anterior post, a custodiar les restes que es dipositen al Memorial de Camposines, res més.

Esta és, doncs, la nostra realitat. Més que suficient en el marc dels recursos humans i econòmics que disposem. Lamento si això decep les expectatives d’alguns, però això és el què, avui per avui, és el Comebe, i no pas una altra cosa.

David Tormo Benavent
Coordinador Tècnic del Comebe

Fem memòria

La darrera intervenció per recuperar un espai històric es feu el 2011 a les Trinxeres de Berrús, a Riba-roja d'Ebre.
Foto: Cedida 

Entre l’abril i el desembre de 1938 la Guerra Civil, que ara fa 75 anys que va acabar, va convertir les Terres de l’Ebre en un immens camp de batalla. L’estabilització del front amb el riu com a frontera primer, i la batalla de l’Ebre després, hi van deixar una profunda empremta.

La guerra va segar milers de vides, pròpies i alienes, de civils i de soldats arribats d’arreu del món per deixar la vida a les nostres contrades. Va destruir llars, fàbriques, infraestructures i conreus a tots els nostres pobles i ciutats, i va provocar l’exili, temporal o permanent, de milers d’ebrencs.

No és pas un període agradable per recordar. La mort i la destrucció van planar per les nostres terres durant gairebé nou mesos, marcant tota una generació i també el territori.

Oblidar, però, és un luxe que cap poble s’hauria de permetre. Cal mantenir viva la memòria del passat, i més encara quan el passat està marcat per una tragèdia com la d’una guerra civil. Parafrasejant el filòsof d’origen espanyol, George Santayana, els pobles que no recorden el seu passat estan condemnats a repetir-lo.

Fer memòria hauria de ser, doncs, un deure social. Ésser capaços, com a societat, de mantenir viu el record del nostre passat. No pas com una arma llancívola, per alimentar greuges o fer retrets al suposat adversari, com massa sovint passa, sinó com una eina de reflexió i aprenentatge. Saber escatir els encerts i els errors d’aquells que ens precediren, i extraure’n lliçons de vida aplicables a la nostra actualitat. Convertir-la en un element que ens ajude a interpretar el present, per entendre per què moltes coses són com són, i a construir el futur.

Este és l’objectiu amb què, ara fa 13 anys, va nàixer el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). Una iniciativa sorgida de les administracions locals del territori que esdevingué escenari de la més dura i cruel de les batalles d’aquella guerra, la de l’Ebre. Amb la premissa de recuperar aquella part del nostre passat, de posar-lo en valor i crear les eines necessàries per interpretar-lo, des del COMEBE vam anar dibuixant un projecte museogràfic i patrimonial molt ambiciós per a un territori tan petit com és el de la Terra Alta.

Una ambició que naixia del convenciment d’abordar un esdeveniment que superava l’àmbit local o comarcal. A la batalla de l’Ebre es van esmerçar els darrers recursos, humans i materials, per defensar el règim republicà, que havia retornat les llibertats democràtiques i nacionals a Catalunya. Es tractava, per tant, d’un projecte de país, i així ho va entendre el govern de la Generalitat de Catalunya, que es va incorporar al projecte i va fer possible que es materialitzés.

El patrimoni forma part de la memòria

A l’hora de fer memòria, des del COMEBE hem prioritzat la recuperació del patrimoni material que ens va deixar la guerra. Conscients que l’immaterial, el dels records dels protagonistes, és una peça fonamental, considerem que hi ha altres entitats i fórmules per recollir-lo i preservar-lo, des del món editorial fins als treballs de recerca impulsats des dels instituts d’ensenyament secundari, passant pels documentals i l’ampli ventall del sector audiovisual. La nostra atenció, doncs, s’ha centrat en els patrimoni material.

D’este, per la vocació de posar-lo en valor i donar-lo a conèixer, incidint en la seua funció pedagògica, el patrimoni immoble ha estat el que ha rebut una major atenció. Trinxeres, búnquers, refugis, llocs de comandament i monuments i monòlits de tota mena s’han inventariat, registrat i georeferenciat al llarg de tots estos anys. Alguns d’ells han estat recuperats i posats en valor per a la seua visita, sempre mitjançant intervencions arqueològiques, que han fet possible interpretar les restes materials existents i la seua reconstrucció.

Si la recuperació de la memòria personal, tant oral com escrita, és una tasca delicada, que necessita d’una sensibilitat especial i, com no, d’una formació especialitzada i una faena prèvia de documentació, la recuperació del patrimoni material no és menys complexa.

Certament, d’entrada, una trinxera, una rassa sobre el terreny, no sembla que es puga comparar amb una jaciment ibèric o romà. Este, però, és un perjudici erroni. En tots dos casos es tracta d’estructures produïdes per l’acció humana, amb un objectiu concret. Davant d’unes restes malmeses pel pas del temps i, en este cas, per l’acció bèl·lica, cal aplicar criteris científics per evitar la destrucció d’algun dels seus elements, o per fer interpretacions errònies dels que es conserven.

Si la restauració d’un castell medieval necessita de la intervenció d’experts, la recuperació d’una estructura defensiva contemporània, com és una trinxera, també. Reivindicar este reconeixement per al patrimoni immoble de la batalla de l’Ebre i la Guerra Civil i vetllar pel seu respecte i adequat tractament per part d’administracions, empreses i entitats locals ha estat una de les tasques que hem provat de dur a terme des del COMEBE al llarg d’estos anys.

No ha estat fàcil però, afortunadament, hem comptat amb la col·laboració i l’interès de professionals, estudiosos i aficionats. El resultat, una dècada després de la primera intervenció arqueològica promoguda des del Consorci, realitzada el 2004, és el conjunt patrimonial dels Espais de la Batalla de l’Ebre.


David Tormo

Les Trinxeres dels Barrancs, a Vilalba dels Arcs, van ser recuperades el 2005 mitjançant intervenció arqueològica.
Foto: Cedida