Et podria fer un retrat?

Quan un fotògraf comença a fer un reportatge sempre té al cap una idea preconcebuda. Imagina els espais, la llum, les situacions i els personatges que s'hi trobarà. En el marc de les jornades Ebre, Art & Patrimoni em van proposar preparar una exposició fotogràfica al Museu del Montsià. En una conversa amb el director, Àlex Farnós, decidim el tema: La N-340.

Les fotos imaginàries ja em rondaven pel cap i en pocs dies em llenço a la carretera. Volto amunt i avall de la carretera, m'aturo en llocs on mai havia estat, busco personatges i indrets desconeguts, però m'adono que res del que havia imaginat existeix ja de la mateixa manera. Aquelles fotos que havia pensat no hi eren. La meva N-340 ja no existia.

Aquella carretera on es venien melons a la vora del camí, on els guiris caminaven en xancletes de colors abraçats a un matalàs inflable, aquella carretera on podies aturar-te a comprar qualsevol cosa, ja no hi era. El més curiós és que encara que transiti per ella gairebé cada dia, no me n'havia adonat d'aquest canvi. La variant de l'Aldea li ha acabat de treure tota la màgia. Aquell reguitzell de gent i colors, aquell tràveling inacabable de vida, ja no hi és.

La màgia de la 340 ha deixat pas al terror. Edificis abandonats, prostitució i homes de pell bruna deambulant amb unes bicicletes atrotinades intentant arribar a un lloc que no és casa seva. Com els tomàquets, la 340 ha perdut sabor. Ben senyalitzada, il·luminada, pintada, plena de places rodones, sí, ben bonica, però sense sabor. En els últims anys han canviat moltes coses. Feia molt temps que no em llançava a fer un reportatge així, Au som-hi! I què m'he trobat? Gent que no vol ser fotografiada -ho entenc i respecto- però m'ha sorprès aquest carrusel de negatives contundents.

Alguns abans de fer la foto em pregunten: "En quin mitjà sortirà?";  d'altres que "si és pel Facebook ni parlar-ne" i que "si he pensat amb els drets d'imatge". La meva resposta sempre va ser la mateixa: "És per una exposició al Museu d'Amposta, és un treball artístic". Després d'aquesta resposta m'esperava una mica de compassió, un: "home va, fes-la". Però no, la resposta era: "No, no, és igual"... "Com que és igual?! A mi no m'és igual! Jo he vingut des d'un altre lloc a retratar-te, a trobar-te, a conèixer-te un instant, a viure amb tu un moment de la teva vida. Només et vull fer una foto, home..."

Em pregunto d'on ve aquest fort recel per ser fotografiat. Per por a que els hi robin l'ànima? Potser pels anys que portem fent un mal periodisme? O bé per l'aparició d'Internet i a les xarxes socials? La veritat és que no ho sé, i per esbrinar-ho, necessitaria un estudi antropològic de gran magnitud. Jo pensava que quan tothom pogués fer fotos, tot seria més fotografiable i que la gent entendria més la figura del fotògraf. Que la cultura fotogràfica s'estendria a tots els nivells. Però no, aquesta inundació d'imatges crec ha produït l'efecte contrari. Temor, pudor, indiferència són ara sentiments dominants en molts d'aquells als quals se'ls planteja la pregunta: Et podria fer un retrat?

Guille Barberà
Fotògraf