«No es pot estimar sense conèixer»
 |
| Obra de l'artista grafiter Banksy. |
I no, no va la cosa de frases lapidàries ni de filosofia esnob. Esta humil reflexió només pretén aprofundir una mica en el significat de la paraula 'ignorància' des dels punt de vista de la gestió i l’educació cultural centrada, sobretot, en el camp de la difusió i la producció del Patrimoni Cultural (a partir d’ara PC). I ho posem amb majúscules perquè el sentit final del terme així s’ho mereix, tot i que una gran part de la societat entenga el concepte des d’una perspectiva totalment esbiaixada.
L’actual sistema de valors i de coneixement de la societat està delimitat per unes dinàmiques culturals massives que porten a la confusió del significat dels mateixos en pro del consum mercantilista. Agrade o no, la pressió dels interessos comercials i l'emergència política ens ha portat a un punt en què elements tan cabdals per al futur de les societats com l’educació de la ciutadania envers el PC, han acabat gairebé fora de les 'prioritats' de la societat moderna. Llavors, si partim de paràmetres equivocats sobre temes del nostre entorn cultural, social i econòmic, ens serà molt difícil obtindre els resultats necessaris per a generar un bon nivell de coneixements sobre la profunda importància de conèixer, entendre i respectar el PC. I no només sobre un significat inert del concepte PC. També sobre lo sector econòmic i productiu clau que envolta el concepte.
I amb això no vull que se m'interprete de forma equivocada: el PC no s'ha d'entendre com a concepte inert i inalterable sense utilitat per al futur de la societat. Si ho fem així entrem en paràmetres conservadors i això és l'antítesi del que volem donar a entendre.
Per a comprendre’ns i només per citar un dels innumerables casos que hi ha, està molt bé dedicar un dia en família o amics o una sortida cultural escolar a conèixer altres cultures. Sortir i gaudir d’un enriquidor dia i visitar Port Aventura - per posar només un exemple -, a cop de cartera i de tòpics folklòrics enllaunats, mentre l’adrenalina del 'Dragon Khan' inunda lo nostre cos. No hi ha res millor per a crear esquemes simplistes i de consum ràpid com pagar 'pastons' indecents per a veure com ballen i com vestixen aquella gent de... les antípodes, - per dir alguna cosa -. Sabrem qui són, com és la seua societat i com es diuen a banda dels tòpics?
L’actual sistema de valors i de coneixement de la societat està delimitat per unes dinàmiques culturals massives que porten a la confusió del significat dels mateixos en pro del consum mercantilista. Agrade o no, la pressió dels interessos comercials i l'emergència política ens ha portat a un punt en què elements tan cabdals per al futur de les societats com l’educació de la ciutadania envers el PC, han acabat gairebé fora de les 'prioritats' de la societat moderna. Llavors, si partim de paràmetres equivocats sobre temes del nostre entorn cultural, social i econòmic, ens serà molt difícil obtindre els resultats necessaris per a generar un bon nivell de coneixements sobre la profunda importància de conèixer, entendre i respectar el PC. I no només sobre un significat inert del concepte PC. També sobre lo sector econòmic i productiu clau que envolta el concepte.
I amb això no vull que se m'interprete de forma equivocada: el PC no s'ha d'entendre com a concepte inert i inalterable sense utilitat per al futur de la societat. Si ho fem així entrem en paràmetres conservadors i això és l'antítesi del que volem donar a entendre.
Per a comprendre’ns i només per citar un dels innumerables casos que hi ha, està molt bé dedicar un dia en família o amics o una sortida cultural escolar a conèixer altres cultures. Sortir i gaudir d’un enriquidor dia i visitar Port Aventura - per posar només un exemple -, a cop de cartera i de tòpics folklòrics enllaunats, mentre l’adrenalina del 'Dragon Khan' inunda lo nostre cos. No hi ha res millor per a crear esquemes simplistes i de consum ràpid com pagar 'pastons' indecents per a veure com ballen i com vestixen aquella gent de... les antípodes, - per dir alguna cosa -. Sabrem qui són, com és la seua societat i com es diuen a banda dels tòpics?
Però lo que ja no està tan clar és si tot aquest sector de la societat voldrà perdre ni tan sols uns minuts i, molt menys gastar uns cèntims, en conèixer l’entorn cultural, les arrels dela societat en la que interactuem. Allò, erròniament, se suposa que ja no genera una experiència vital. Ni los nostres vestigis de cultures passades, ni les nostres costums ni les dels altres. Tendirem a pensar que ja ho hem vist sense tindre ni idea que 'veure' no té res a veure amb 'entendre'. No té cap sentit dir que ja hem vist les Pintures Rupestres de la Serra de Godall (Patrimoni Mundial) o lo Poblat Ibèric de la Moleta del Remei o les Oliveres Mil·lenàries de l'Arión, si no les entenem en tota la seua dimensió. I resulta ser que 'entendre' i 'comprendre' significa una de les més grans experiències vitals. Només cal saber-la abordar. Tot i que moltes vegades esta desafecció ve donada pel discurs poc atractiu en què es vol mostrar el PC. Als mateixos gestors i curadors i difusors del PC ens falta saber sortir del discurs standard i ser atrevits, dinàmics i transversals a l'hora de crear sensacions i experiències enriquidores. Nosaltres mateixos necessitem ser autocrítics per a transmetre estos valors.
Perdoneu els que adoreu el consum ràpid. Tots som part de l’engranatge en un moment o altre... o sempre. Però mentre invertim temps d’oci cultural en propostes temàtiques globalitzades perdem la perspectiva dels veritables valors de qui som, on anem i què ens envolta. Ens tornem inerts i sense sentit crític.
'Protegir per estimar'
'Estimar per protegir'
'Conservar per gaudir'
'Protegir per conservar'
'Gaudir per conèixer i plantejar-se preguntes'
Això genera una desconeixença molt perillosa ja que no valorarem el que no coneixem i, en molts casos, no ho respectarem. Vindrà llavors l’hora de protegir, limitar i/o prohibir l’accés a certs llocs per garantir la seua conservació i els seus valors per a poder, així, contribuir a la formació de la idea d’enriquiment de la nostra ment i la nostra col·lectivitat. I, el pitjor de tot, vindrà l’hora de justificar les inversions públiques en matèria de PC. I més en els moments de crisi econòmica (i de valors) on moltes vegades es posa en qüestió que este tipus d’inversions generen un retorn en termes econòmics.
Greu error... gravíssim error de certs representants polítics i de part de la nostra societat capitalista en confondre dos termes: DESPESA CULTURAL i INVERSIÓ CULTURAL.
Tot i que la viabilitat econòmica del PC, directa i indirecta, és possible, mai es pot dir que la inversió en matèria de PC siga una despesa sense retorn. Es tracta d’inversió cultural per generar coneixement, per generar millors persones, un futur articulat... I ja de passada, i amb una bona administració i criteri, obrir oportunitats de futur i generar riquesa econòmica, directa i indirecta. És llavors quan lo terme 'Inversió' agarra sentit i es convertix en un dels pilars de la societat. Si ens dixem convèncer del contrari retrocedim sense remei a un estat d'immobilitat que sempre beneficia els mateixos. I l'immobilisme camuflat de modernitat anul·la l'acció evolutiva de les societats.
Un exemple d'això mateix en el context actual l'estem patint en el nostre dia a dia els difusors, gestors i empresaris culturals: des de la incipient marginació de les arts dintre dels estudis acadèmics; la simplificació extrema dels conceptes; la falta d'ajuts i inversions públics i privats com a justificació de la crisi; la pujada de l'IVA cultural al 21% i la conseqüent aniquilació de la indústria cultural; i suma i suma...
La última ha estat la solució de l'Estat a la gran acceptació de la Economia 2,0. Ara que s'havien buscat solucions pràctiques als dèficits de finançament públic de la cultura amb iniciatives imaginatives i socials com els micro-mecenatges, l'Estat ho fiscalitza i ho limita. A banda de l'afany recaptador també podem observar certa influència dels grans bancs per poder controlar la totalitat del pastís. Així que qui guanya són ells... sempre ells.
Ah no, que esta no era l'última! En els últims dies també hem comprovat el poc interès estatal per tirar endavant l'enyorada i necessària Llei del mecenatge. Una llei que permetria una alternativa a la falta de finançament públic mitjançant incentius fiscals als mecenes privats. Es queda una altra vegada al calaix. I digueu-me conspirador: a qui podria interessar que esta llei no prosperés? Tot apunta a que les grans empreses omnipresents com a mecenes en els grans actes (bancs, energètiques i de telecomunicacions), volen mantindre el protagonistes com a salvadors de la cultura amb la connivència dels grans poders. Tot al contrari del que passa altres estat europeus que fomenten este tipus d'iniciatives 2,0.
I no entengueu això com a crítica ferotge al sistema en general. No està la cosa com per a tirar coets però no cal desesperar. Hi ha moltes iniciatives de llarg recorregut que lluiten per tirar endavant des de les institucions i que mereixen tota l'admiració del món.
I el millor de tot és que, actualment, comptem amb una base social a prova de bombes i interessos comuns. Compten amb un teixit associatiu ric i divers que empeny endavant pete qui pete. Comptem amb docents de sobres que treballen per a una educació de qualitat. Hi ha iniciatives institucionals encertades i gestionades per personal més que competent. Voluntat contra les adversitats. Voluntat contra la 'ignorància'.
Vos imagineu com seria la nostra societat si tingués la capacitat de reorganitzar la relació entre el poder i els ciutadans? Coneixeu el concepte 'Open Goverment'?
Només queda recomanar que cadascun faça un exercici d'autocrítica i entendre que:"La ignorància és supèrflua. La ignorància és l'antítesi del coneixement i el coneixement és lo futur de les societats modernes. No es pot estimar sense conèixer i lamentablement cal protegir per estimar. I estem obligats a estimar per protegir i, a la vegada, tenim que gaudir per conèixer i poder plantejar-se preguntes que ens facen evolucionar com a societat".
La no-ignorància és la veritable llibertat.
Agustí Vericat
Director del Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Abrics de l'Ermita
Perdoneu els que adoreu el consum ràpid. Tots som part de l’engranatge en un moment o altre... o sempre. Però mentre invertim temps d’oci cultural en propostes temàtiques globalitzades perdem la perspectiva dels veritables valors de qui som, on anem i què ens envolta. Ens tornem inerts i sense sentit crític.
'Protegir per estimar'
'Estimar per protegir'
'Conservar per gaudir'
'Protegir per conservar'
'Gaudir per conèixer i plantejar-se preguntes'
Això genera una desconeixença molt perillosa ja que no valorarem el que no coneixem i, en molts casos, no ho respectarem. Vindrà llavors l’hora de protegir, limitar i/o prohibir l’accés a certs llocs per garantir la seua conservació i els seus valors per a poder, així, contribuir a la formació de la idea d’enriquiment de la nostra ment i la nostra col·lectivitat. I, el pitjor de tot, vindrà l’hora de justificar les inversions públiques en matèria de PC. I més en els moments de crisi econòmica (i de valors) on moltes vegades es posa en qüestió que este tipus d’inversions generen un retorn en termes econòmics.
Greu error... gravíssim error de certs representants polítics i de part de la nostra societat capitalista en confondre dos termes: DESPESA CULTURAL i INVERSIÓ CULTURAL.
Tot i que la viabilitat econòmica del PC, directa i indirecta, és possible, mai es pot dir que la inversió en matèria de PC siga una despesa sense retorn. Es tracta d’inversió cultural per generar coneixement, per generar millors persones, un futur articulat... I ja de passada, i amb una bona administració i criteri, obrir oportunitats de futur i generar riquesa econòmica, directa i indirecta. És llavors quan lo terme 'Inversió' agarra sentit i es convertix en un dels pilars de la societat. Si ens dixem convèncer del contrari retrocedim sense remei a un estat d'immobilitat que sempre beneficia els mateixos. I l'immobilisme camuflat de modernitat anul·la l'acció evolutiva de les societats.
Un exemple d'això mateix en el context actual l'estem patint en el nostre dia a dia els difusors, gestors i empresaris culturals: des de la incipient marginació de les arts dintre dels estudis acadèmics; la simplificació extrema dels conceptes; la falta d'ajuts i inversions públics i privats com a justificació de la crisi; la pujada de l'IVA cultural al 21% i la conseqüent aniquilació de la indústria cultural; i suma i suma...
La última ha estat la solució de l'Estat a la gran acceptació de la Economia 2,0. Ara que s'havien buscat solucions pràctiques als dèficits de finançament públic de la cultura amb iniciatives imaginatives i socials com els micro-mecenatges, l'Estat ho fiscalitza i ho limita. A banda de l'afany recaptador també podem observar certa influència dels grans bancs per poder controlar la totalitat del pastís. Així que qui guanya són ells... sempre ells.
Ah no, que esta no era l'última! En els últims dies també hem comprovat el poc interès estatal per tirar endavant l'enyorada i necessària Llei del mecenatge. Una llei que permetria una alternativa a la falta de finançament públic mitjançant incentius fiscals als mecenes privats. Es queda una altra vegada al calaix. I digueu-me conspirador: a qui podria interessar que esta llei no prosperés? Tot apunta a que les grans empreses omnipresents com a mecenes en els grans actes (bancs, energètiques i de telecomunicacions), volen mantindre el protagonistes com a salvadors de la cultura amb la connivència dels grans poders. Tot al contrari del que passa altres estat europeus que fomenten este tipus d'iniciatives 2,0.
I no entengueu això com a crítica ferotge al sistema en general. No està la cosa com per a tirar coets però no cal desesperar. Hi ha moltes iniciatives de llarg recorregut que lluiten per tirar endavant des de les institucions i que mereixen tota l'admiració del món.
I el millor de tot és que, actualment, comptem amb una base social a prova de bombes i interessos comuns. Compten amb un teixit associatiu ric i divers que empeny endavant pete qui pete. Comptem amb docents de sobres que treballen per a una educació de qualitat. Hi ha iniciatives institucionals encertades i gestionades per personal més que competent. Voluntat contra les adversitats. Voluntat contra la 'ignorància'.
Vos imagineu com seria la nostra societat si tingués la capacitat de reorganitzar la relació entre el poder i els ciutadans? Coneixeu el concepte 'Open Goverment'?
Només queda recomanar que cadascun faça un exercici d'autocrítica i entendre que:"La ignorància és supèrflua. La ignorància és l'antítesi del coneixement i el coneixement és lo futur de les societats modernes. No es pot estimar sense conèixer i lamentablement cal protegir per estimar. I estem obligats a estimar per protegir i, a la vegada, tenim que gaudir per conèixer i poder plantejar-se preguntes que ens facen evolucionar com a societat".
La no-ignorància és la veritable llibertat.
Agustí Vericat
Director del Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Abrics de l'Ermita
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada