dilluns, 29 de setembre de 2014

El museu invisible

Sovint quan visitem un museu només veiem un percentatge reduït de la col·lecció que aquella institució custodia. Este també és el cas del Museu de Tortosa, ja que bona part de la nostra col·lecció es troba a la sala de reserva. És precisament en este espai d'emmagatzemantge on es desenvolupa la dimensió més interna i discreta del museu, on es porten a terme tota una sèrie de tasques que, tot i ser invisibles per als ulls dels visitants, són totalment imprescindibles.

La sala de reserva ha de ser un contenedor segur i funcional per assegurar una bona conservació de la col·lecció. En este sentit, cal tindre en compte tota una sèrie de mesures i estratègies de conservació preventiva. Cap objecte és etern i la seua duració depèn de com el tractem, tot i que hi ha materials més fràgils que altres.


La sala de reserva està equipada amb diferents tipus de mobiliari: prestatgeries, planeres pels objectes que han de reposar en posició horitzontal, pintes mòbils per a l'obra pictòrica emmarcada i armaris compactes, entre d'altres. Foto: Cedida
La conservació preventiva estudia les causes de degradació dels béns patrimonials i mira de prevenir els riscos reals i potencials que afecten les col·leccions. Això implica la mesura i control de les condicions ambientals (és a dir la temperatura i la humitat), i també inclou pràctiques en molts altres àmbits com la manipulació correcta dels objectes, els sistemes d'emmagatzematge i embalatge, el control de plagues o els sistemes de seguretat de l'edifici.


Els objectes amb unes dimensions i pes considerable estan disposats damunt de palets per facilitar-ne
la manipulació. Foto: Cedida

Cal destacar la necessitat de documentar tots els objectes de la col·lecció per poder-ne establir la procedència, la identificació, la contextualització històrica i la ubicació. Conservar en bon estat els objectes com a testimonis materials d'un període històric i/o d'una civilització és igual o més important que preocupar-se per recollir les dades que ens ajuden a interpretar-lo i a contextualitzar-lo. En el moment que un objecte ingressa se li assigna un número de registre que servix per identificar-lo, es fotografia i s'anoten tota una sèrie de dades, com les relacionades amb la forma i data d'accés, així com totes aquelles dades que ens ajuden a descriure'l (dimensions, material, cronologia, etc.). El sistema de registre i catalogació està informatitzat i la consulta està oberta a investigadors i estudiosos, simplement concertant una cita prèviament.

Cal destacar la necessitat de documentar tots els objectes de la col·lecció per poder-ne establir la procedència, la identificació, la contextualització històrica i la ubicació. Conservar en bon estat els objectes com a testimonis materials d'un període històric i/o d'una civilització és igual o més important que preocupar-se per recollir les dades que ens ajuden a interpretar-lo i a contextualitzar-lo. En el moment que un objecte ingressa se li assigna un número de registre que servix per identificar-lo, es fotografia i s'anoten tota una sèrie de dades, com les relacionades amb la forma i data d'accés, així com totes aquelles dades que ens ajuden a descriure'l (dimensions, material, cronologia, etc.). El sistema de registre i catalogació està informatitzat i la consulta està oberta a investigadors i estudiosos, simplement concertant una cita pèviament.

ota esta dimensió més interna del museu està també connectada amb la seua projecció externa. Per definició, segons l'ICOM (International Council of Museums), el museu és una institució oberta al públic, al servei de la societat, que adquirix, conserva, investiga, comunica i especialment exhibix el patrimoni material i immaterial. El museu contribuix a definir què entenem per patrimoni, què és el que considerem que té valor, i enllaça amb la dimensió pública del patrimoni cultural: tots tenim dret a gaudir del patrimoni cultural i també en som responsables de la conservació. És en este sentit que la participació hauria d'anar guanyant centralitat en el funcionament dels museus. Un llibre interessant per reflexionar sobre esta qüestió és The participatory museum, de Nina Simon, experta en disseny participatiu de museus i exposicions. Segons ella, per esdevenir participatius, els museus haurien de ser llocs d’ús quotidià, espais de confiança que inspiren el públic a crear i compartir.

Darrerament Internet ha possibilitat a l'individu el mitjà i la possibilitat de ser actor i no tan sols espectador passiu. L’ús extens de les xarxes socials facilita que els usuaris dels museus puguen crear, triar, valorar i compartir continguts. Tot i això, Nina Simon considera que la participació als museus no es pot quedar només en l'ambit virtual. Un dels nostres reptes, com a museu, és aconseguir un equilibri entre la necessitat de portar a terme totes estes tasques internes imprescindibles, de forma sistemàtica i constant i, al mateix temps, trobar fórmules que donen joc a la participació.

Eva Castellanos,
conservadora del Museu de Tortosa


El contingut de les caixes ha d'estar clarament senyalitzat per tal de facilitar la localització dels objectes i evitar manipulacions innecessàries. Foto: Cedida



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada